dissabte, 18 de maig de 2013

LA PASSIÓ LITERÀRIA, UN OFICI DE VIDA




Una salutació a tots els que heu tingut la voluntat d’estar ací presents en la 8ª Temporada dels Dissabtes Literaris convocats per l’ABC i que enguany han comptat amb dues persones tan rellevants com la Marta Pessarodona i l’Alba Dedeu, que ens han parlat sobre dos autors clàssics de la nostra literatura com Bernat Metge i Isabel de Villena., fet que m’ha obligat a rellegir-los.
            Pel títol de la meua conferència, ja sabeu que jo no vaig a parlar sobre cap autor clàssic de la literatura catalana sinó que el senyor Joan Garí, ànima d’aquests dissabtes literaris, m’ha proposat d’esplaiar-me sobre la passió literària com un ofici de vida. Un tema delicat, perquè les passions són sempre molt personals i subjectives i no sabem mai com poden acabar si no es controlen bé…. El que per a u pot resultar una vera passió, pot resultar per a un altre una passió indiferent. Atés el públic, no em vull fer pesat, per donar temps al col·loqui. Per tant faré una mera pinzellada de la meua trajectòria i interessos per a donar temps a les preguntes dels presents. 
Tothom coneix els baixos nivells de lectura del nostre País Valencià que a penes si han crescut dècimes en els darrers anys. Per a quasi la meitat d’habitants la lectura és senzillament prescindible. No hi senten cap curiositat. No creuen que els puga aportar res… El mateix president sudamericà Evo Morales, a qui tots atribuïríem una mínima dedicació a la lectura pel nivell polític que ocupa, doncs ha assegurat públicament que no és una de les seues ocupacions. També em costa imaginar què pot llegir un expresident com George Bush, a banda de la Bíblia… No sé si deu ser educacional, si deu ser genètic, però aquesta és la realitat. La persona lectora ha de tindre curiositat per voler saber més allà del que li ofereix la mera educació acadèmica, més enllà de les fronteres naturals del dia a dia, i conéixer nous mons, penetrar dins del misteri de les vivències que envolten les persones, explorar més allà de les pròpies experiències, i reflexionar sobre les pròpies i les alienes. Ha de tindre sensibilitat per captar els sentiments i les passions que ens conformen, tant els bons com els dolents, els milers de colors canviants de la naturalesa i la seua bellesa, viatjar en el temps passat o en el futur. S’ha d’identificar en les aventures dels personatges, en els misteris que els envolten, en la por que pateixen, en l’amor que els turmenta o els fa feliços, en la investigació que duu a terme la policia en la novel·la negra i la intriga de la qual ens desassossega i no podem deixar la lectura fins a veure’ls resolts… Perquè totes aquestes peculiaritats i moltes més, si entrem en el món de l’assaig o en l’article periodístic d’opinió, són els sentiments o passions que podrem veure reflectits en el món de la literatura. Realitat i ficció.


Joan Garí i Joan Pla

            Us preguntareu què és, després de tot el que porte dit, el que em va moure a mi a entrar en aquest món tan fascinant. Jo que em vaig educar, o és un dir, en una escola que no era edifici escolar en el sentit actual de la paraula, sinó una sala reduïda d’una casa del poble, amb el mínim d’elements que podia contindre: pupitres i pissarra, a més de la taula i la cadira del professor, el crucifix i els retrats de Franco i José Antonio a banda i banda, com els dos lladres al Gòlgota. I no sé si algun quadro de la mare de Déu. I para de comptar. Bé, la paleta de fusta del mestre sobre la taula disposada a aplicar allò de ‘la letra con sangre entra’, tan didàctic. Quan els lectors em demanen què llegia de menut, els dic ‘no res, perquè a l’escola no teníem ni un sol llibre de lectura’. I fan uns ulls d’astorats que no sé si s’ho acaben de creure. Però eixa va ser la realitat amb què em vaig (mal)educar. Només els contes o històries que sentia contar al senyor Miquel, un home d’Artana que ens contava històries les nits d’estiu sota un fanal que feia un cuquet de llum… Encara ho recorde. ‘Senyor Miquel, conte-mos alguna història…’ I ens embadalia amb les seues contalles.
            Per tant, us preguntareu, com és que després he sentit la passió per escriure i que tants fruits ha donat… La meua vida va fer un tomb importantíssim, de cent vuitanta graus, quan vaig decidir anar a estudiar fora del poble. I en aquell temps, per als que no podien pagar una estada fora del poble, concretament a Castelló, que era on hi havia l’únic institut, el F. Ribalta, havien de pensar en els seminaris, a banda que els pares de famílies benestants i religioses també incitaven els fills cap a la vocació sacerdotal. Però no vaig anar al seminari de Tortosa, com era el costum, sinó als frares Carmelites de Vila-real. I allà va ser on em vaig trobar amb dos frares d’Almassora, els germans Òria, el Josep Maria i l’Enric, que havien estudiat llengua catalana per correspondència a través dels cursos per correspondència de Lo Rat-penat i, davant la meua curiositat primerenca per la llengua, em van deixar llegir l’escassa literatura que hi havia. No sé si ja hi havia la revista bilingüe Valencia cultural, algun llibre editat per l’editorial Sicània i uns evangelis en català… El descobriment de la llengua literària va ser un revulsiu per a la meua ànima inquieta, curiosa i que ja sentia passió per la filologia en general. També al col·legi hi havia una petita biblioteca de literatura amb obres juvenils, entre elles les novel·les de Buffalo Bill. I va ser quan vaig començar a llegir literatura, ara sí. Aquest interés es va veure incrementat quan, en cursar Preu a l’institut Ribalta de Castelló, hi havia una professora catalana, de llatí, donya Josefina, que, coneixedora del meu interés, em va prestar la traducció de L’Odissea al català del catedràtic mallorquí Miquel Dolç.

Públic i joves estudiants dels IES Jaume I i Llombai

 
            Naturalment, tot té un procés i no es podia demanar més en uns temps de plena dictadura, amb una evident persecució i menysteniment a les llengües que no foren el castellà. Les primeres obres que es van deixar publicar van ser bàsicament les dels clàssics grecs, llatins i catalans. Més endavant es va anar obrint l’aixeta i van aparéixer noves editorials i autors contemporanis. Al País Valencià les editorials Sicània, La Torre i ja més tard 3i4… Per tant el meu procés va ser lent. Primerament vaig estudiar tres anys d’Econòmiques a Barcelona, vaig cursar Magisteri. Acabat aquest, com que vaig ingressar per nota, la cosa va anar ràpida. Em vaig establir a Borriana una volta casat. Aquest fet em va permetre ingressar en l’ABC i, juntament amb les preocupacions polítiques i culturals de l’epoca, van nàixer en mi les preocupacions literàries, més allà de les purament filològiques. Era una manera de donar a conéixer aquella llengua mil·lenària, clàssica, estàndard, que jo havia descobert feia anys i que volia donar a conéixer a la resta de la gent a través de l’escriptura. Sempre he pensat també quina influència va poder tindre en tot aquest procés haver nascut en un ambient plenament agrícola on la riquesa del lèxic familiar era immens. No solament de les feines agrícoles, també del món de la cacera, del nom dels ocells, i el de les plantes de muntanya… De vegades m’he preguntat si les paraules ens motlegen, perquè jo no m’entenc a mi mateix sense aquell conjunt de veus que em feien entendre tot el món que m’envoltava…
            Però reprenc el meu camí lligat a l’ABC on ja hi havia gent amb preocupacions literàries o alguna obra publicada com eren V. Franch, J. Palomero o JF Escudero… Jo havia fet les meues primeres passes en la solitud de Godelleta, un poble de la Foia de Bunyol on estava exercint de mestre. I entre d’altres provatures havia escrit una narració sobre la meua relació amb un home singular, Joan Tomàs i Martí, germà del nacionalista Vicent Tomàs i Martí. I va ser V. Franch el que em va demanar i animar que la presentara als premis convocats per l’Ajuntament de València, concretament el Malva-rosa, de narrativa curta. No fiqueu llorers sobre el meu nom, era el nom de la narració. I va resultar premiada. El món està ple de casualitats i de vegades no saps si és l’atzar o una consciència mig oculta el que t’empeny cap a un futur desconegut. Però, naturalment, també crec que tu hi has de posar el principi o la voluntat perque l’atzar o la consciència acaben actuant… Sense aquesta obra escrita amb anterioritat, tal fet no hauria passat potser tan ràpidament. Tampoc no sé què hauria pogut passar si no haguera vingut a viure a Borriana, haguera entrat en l’ABC, tot i que tinguera ja la meua preocupació literària… Hauria arribat a editar i a convertir-me en escriptor? S’hauria retardat tal vocació? Bé, la vida és un conjunt de camins que s’entrecreuen i u ha d’estar disposat a saber quin escollir en cada moment…
            És, però, a partir d’aquest premi, on tota la menua vida literària començà a fer un tomb inesperat poc després. Perquè encara quan les nostres reivindicacions nacionals s’estaven duent a terme, la llengua catalana encara no havia entrat ni experimentalment en els col·legis públics, vaig escriure Mor una vida, es trenca un amor, que també vaig presentar als premis Ciutat de València de novel·la el 1981. L’obra va quedar finalista i va ser editada per l’editorial Prometeo. Va entrar en el circuit universiatari i va tindre una gran acollida. La cosa va quedar així, latent, fins que entrà el valencià en l’ensenyament, es fundà Gregal, que reedità Mor una vida…, i em demanà una novel·la juvenil. No en tenia cap però les circumstàncies van fer que escriguera La màquina infernal. La novel·la va tenir una grandíssima acollida, amb una venda superior als deu mil exemplar el primer any… i naturalment, l’editorial me’n demanà més, i vaig escriure L’ordinador màgic, i L’òmicron…, i puc dir que és ací, davant l’assentament com a escriptor, que veig viable, que pot començar una nova orientació en la meua vida, i vaig quedar, efectivament, enganxat per sempre en l’escriptura tot fent de la literatura un ofici, una professió, que ja perdura trenta-tres anys i espere que continue mentre tinga salut, si més no mental, i no hi manquen les bones idees...

            Gregal va fer fallida per mala gestió o per avarícia, o per totes dues coses alhora. Que ja veiem cada dia que l’avarícia humana no té límits i volem acaparar més allà del que els nostres anys de vida fan possible consumir… Però hi van anar apareixent noves editorials a recer de l’ensenyament del i en llengua catalana, a més de 3i4… Bromera, Tabarca, el Bullent…, que van obriren les portes a nous escriptors. La primera novel·la que vaig publicar en Bromera, juvenil, va ser El misteriós punyal del pirata; la primera a Tabarca, L’anell del papa Luna… Eren meres aventures juvenils, de colla, com ho havia estat La màquina infernal. Però jo, com he dit adés, considere que la curiositat és el motor del saber. I sempre he estat, i ho continue sent, un home ple de curiositat. Ho voldria saber quasi tot. Dic quasi tot perquè seria molt avorrit saber-ho ja tot, ja que cal conservar la pruïja per anar sabent més i més coses… Per això, a més de les novel·les d’aventures, o dins d’algunes novel·les d’aventures, comence a introduir el món de la ciència, a voltes a través de la cièficció. La tornada del cometa Halley, publicat a Columna jove. L’Òmicron i L’ordinador màgic, com he dit adés, publicats actualment al Bullent. La mirada clònica, publica a Perifèric Edicions. Xantal, la xica digital, publicada a Edelvives. O L’antiquari i la papallona de la mort, a Alfaguara-Voramar, entre d’altres.
            Però també m’ha preocupat l’amor. L’amor és present en una majoria de novel·les, més o menys. En les que més, en Mor una vida, es trenca un amor. En la segona part, Només la mar ens parlarà d’amor, especialment. Però també en El temps no passa per Montmartre, en L’illa del Faraó, en Camí sense retorn o en la Violinista de París
            També hi ha les meues preocupacions socials, com les conseqüències del botellot entre els joves. En Pou sense fons on the rocks, a Edelvives. La xenofòbia, que es reflecteix i és el motor de Camí sense retorn, a Tabarca. El món obscur i injust de la postguerra, en El secret del collar de diamants, també a Tabarca, o El crim del mas maleït, al Bullent. La crisi actual, la tracte a través del jove que s’integra en un grup antisistema, okupa, i fa cap a París, a fi de fer caure el sistema capitalista, en La violinista de París, a Bromera. O el maltractament masclista i la desconsideració de la dona, en El cant de l’últim rossinyol, a Tabarca, premi ciutat de Borriana…
            També la meua passió m’ha dut a fer referències històriques, com el del món càtar, al segle XIII, i la massacre que van patir, en La maledicció del graal càtar, a El Bullent, o La secta del graal, a Bromera, on hi ha com a centre, en aquesta última, el calze de València.
            Aniré acabant, per no cansar-vos en dos apunts finals que mouen la meua passió per la litaratura i que han fet per a mi aquest ofici de viure.
            El primer, dins de tota la novel·la juvenil, per la que sóc majoritàriament conegut, vull destacar la meua passió per la novel·la negra. En sóc un gran lector. Ja els anys noranta vaig escriure’n dues que vaig publicar a El Bullent, dutes de la mà d’un comissari, un escriptor i un periodista: Un cadàver amanit amb xampany, inspirada en la mort del cardenal parisenc Monsenyor Daniélou en un prostíbul, i Tots els noms d’Eva, inspirada en la mort accidental d’Eva i que el seu home, un famós ginecòleg de València, obsessionat per ella, creu reconéixer en una puta que fa la carretera camí del Saler. Però si alguna novel·la ha tingut transcendència, en aquest gènere, és la que m’ha estat inspirada per tota la corrupció que ens envolta, no solament a nivell d’estat, sinó de País Valencià, i entre dita corrupció, la d’alguns personatges molts coneguts i immorals, humanament i políticament. Em referisc a Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building. I espere que no serà la darrera i que a la tardor en puga eixir una segona…
            I el segon punt, com havia dit, era la part de la literatura que un educador, un mestre, no podia deixar en l’oblit. El món dels més menuts. El món on la fantasia és paradigmàtica i natural a la naturalesa humana. Hi he escrit algunes obres de els quals n’estic molt orgullós pels valors no solament imaginatius sinó també humans que he volgut i, potser, sabut transmetre. Entre ells, L’autobús d’aniràs i no tornaràs, premi Vicent Silvestre, publicada a Bromera. Mussa, el fill de Barba-rossa, publicada a Edelvivies, o L’avi Sòcrates i la bruixa Penèlope, publicada a Alfagura-Voramar, entre d’altres, com El tren que es va enamorar, Cleo i la bicicleta embruixada, o el d’aparició més recent, publicat per Bromera, per a primers lectors, El caragol Fredolic
            Tanque d’aquesta manera un món literari, de primers lectors a lectors adults, que ha constituït per a mi tota una passió i una manera de viure i que espere que, com he dit, continue si la salut m’ho permet.

Gràcies per la vostra assistència.

Borriana, 18/05/2013.               
                        

plajoan.blogspot.com

llibresjoanpla.blogspot.com
           

Cap comentari:

Publica un comentari